Hi ha aniversaris que es compten amb números, i n’hi ha d’altres que només es poden mesurar per la quantitat de vida sembrada. El 14 de setembre és un d’aquells dies en què el temps sembla aturar-se per deixar-nos contemplar el miracle d’una història de 170 anys que continua florint.
Enguany, el nostre aniversari congregacional coincideix amb dues memòries lluminoses que travessen els segles: els vuit–cents anys del trànsit de Francesc d‘Assís i els dos–cents anys del naixement de Josefa M. Ribas de Pina, la nostra Fundadora. Els seus noms pertanyen a èpoques diferents, però el seu somni continua expressant-se en present.
Francesc continua caminant entre nosaltres com un germà descalç que ens ensenya a mirar el món amb admiració. Vuit segles després, la seva veu ens continua arribant des dels camins, des de la fraternitat senzilla, des del Càntic de les criatures i des de l’abraçada a les persones que queden a les perifèries de la història. No ens deixà una herència de pedra, sinó una manera d‘habitar la terra: lleugers d’equipatge, rics en humanitat, cantaires de la vida i apassionats per l’Evangeli.
I, al seu costat, contemplam la nostra Fundadora. Fa dos-cents anys va néixer una dona la vida de la qual es convertí en resposta. Una dona que escoltà el murmuri de Déu entre els clams del seu temps i tingué el valor de creure, juntament amb el seu germà Gabriel Mariano, que la misericòrdia podia transformar–ho tot. Allò que començà com una intuïció de dos germans és avui una corrent de vida que continua arribant a diferents llocs i persones. Totes les persones implicades en el carisma de la misericòrdia som fruit d’aquella trobada.
Per això, avui donam gràcies per tantes germanes que han fet de la seva vida una llàntia encesa; per les mans que han curat ferides visibles i invisibles; per les paraules que han consolat; pels camins on l’Evangeli s’ha fet proximitat. Donam gràcies per les persones que ens precediren i, avui també, per les que continuen escrivint cada dia una nova pàgina de la nostra història, amb el seu testimoni de vida i amb la seva implicació en les obres de la Congregació, que volen continuar sent canals de misericòrdia.
Però també volem escoltar la pregunta que l’Esperit ens adreça avui: Quin somni espera encara néixer enmig de la nostra família carismàtica?
Potser Francesc ens convidaria a reconstruir no edificis, sinó vincles. Potser la nostra Fundadora ens animaria a no tenir por dels nous horitzons i a respondre amb valentia als reptes d’avui. Potser tots dos ens recordarien que una congregació no viu de la nostàlgia dels seus orígens, sinó de la fidelitat creativa a la crida de cada temps.
El món necessita dones i homes capaços de teixir esperança allà on altres veuen cansament; capaços de cuidar la vida fràgil, d’obrir espais de fraternitat i d’anunciar que la bondat continua sent possible. Per això celebram, perquè, malgrat les incerteses, l‘Esperit continua treballant silenciosament.
Que aquest aniversari sigui una invitació a tornar a la font, a escoltar novament la primera crida i a caminar amb el cor obert… La història continua. I el millor capítol sempre és aquell que ens atrevim a escriure plegats/des. Al final dels camins recorreguts, Francesc ens somriu des de la pau; la nostra Fundadora ens assenyala nous horitzons; i Déu, com sempre, ens espera més endavant.
Amb gratitud pel camí recorregut i amb confiança en el que encara ens espera, et convid i em convid a celebrar aquest aniversari amb una profunda acció de gràcies.
Amb afecte fratern, feliç aniversari congregacional.
Alicia García Lázaro
Superiora general de la Congregació de les Franciscanes «Filles de la Misericòrdia»