Ens passam la vida esperant: a la cua del cinema o d’un concert, a la consulta del centre de salut, retinguts a un embús de trànsit, a la llista d’espera d’una intervenció quirúrgica, a l’aeroport, durant l’embaràs d’una mare, després d’haver demanat allò que volem a un restaurant… No hi estam acostumats, de cap de les maneres.
Deia el bisbe Pere Casaldàliga que vivim immersos dins la cultura «de l’instint i de l’instant». De l’instint perquè sovint actuam moguts per la darrera emoció que ens ha envaït, per l’últim rampell que s’ha apoderat de nosaltres. A vegades, prenem decisions importants sense haver-les reflexionat com caldria.
I de l’instant perquè vivim un temps en què tot ha de ser immediat i, si és sense esforç, molt millor; com un producte de cuina ràpida, per a consumir tot d’una, i no param atenció als processos; perquè allò que és bo de bon de veres es cou a foc lent, sense presses.
L’Advent és el temps de l’espera. Unes setmanes dins el calendari anual per abaixar una mica el ritme i assaborir amb calma el millor regal que Nadal ens ofereix cada any, l’arribada d’un infant que, dins la seva petitesa, amaga el més gran: Déu és com un/a de nosaltres i comparteix el nostre camí, les alegries i dificultats. No ens perdem en grans teories ni en discursos complicats per explicar-ho: Jesús neix dins cada un/a de nosaltres i ens convida a viure l’estil de la solidaritat amb els altres i la senzillesa.
No permetem que la rutina ofegui el sentit meravellós de l’Advent, perquè no és una espera ni inútil ni buida de contingut. Facem com els Reis d’Orient que es varen treure la peresa i es posaren en camí, disposats a viure l’aventura més gran. I recordem al llarg d’aquestes setmanes aquelles paraules tan meravelloses de l’Evangeli: «La seva alegria en veure l’estrella va ser immensa».